Aquesta és una nota personal! De vegades, quan em canso d’escoltar i llegir la història de l’opressió, una frase d’Elif Shafak, la més famosa escriptora turca de la novel·la «La bastarda d’Istanbul» em repeteix al cap que «A l’opressor no li serveix de res el passat, però l’oprimit és l’únic que té“. Per això crec que cal més tolerància i comprensió que l’opressió, això s’ha de repetir a cada carreró i plaça perquè no s’amagui de ningú.
L’any 1999 jo tenia cinc anys i era el primer mandat del govern talibà. La meva mare solia tallar-me els cabells de manera diferent cada dia i em deia: «Que bonica ets». Un dia, mentre sortia de casa, un grup de talibans va cridar darrere meu. Vaig mirar i vaig tenir por. Es van reunir al meu voltant amb roba negra, amb cabells i barbes molt llargs. Un dels talibans em va estirar els cabells amb força amb les dues mans i em va donar un cop de puny dient: «Després d’això, no surtis de casa sense mocador i hijab». Vaig córrer cap a casa cridant i plorant. Aquell cop em va causar inflamació a l’orella, i vaig tenir dolor durant setmanes. No hi havia metges a la nostra ciutat. La meva família va intentar curar-me i va tractar les meves esperances. Poc a poc, la meva oïda va millorar, però el dolor, la ràbia, la por, la veu horrible dels talibans segueixen amb mi. Ara, després de vint anys d’esforç i esperança, no ens imaginàvem que els talibans recuperarien el poder.
Recordo que a la meva època d’universitat, els estudiants eren dels racons més allunyats del país, viatjant milers de quilòmetres fins a Herat i altres importants ciutats universitàries. Els seus pares eren analfabets, però en aquells anys, pels mitjans de comunicació i Internet, valoraven l’educació i animaven els seus fills a ampliar els seus coneixements i a conèixer un futur millor. Un dia vaig parlar amb una d’aquestes noies que estava en una situació econòmica molt dolenta. Vaig preguntar què t’enforteix? «Els ulls esperançadors de centenars de persones del meu poble estan esperant que em graduï a la universitat i els ensenyi a llegir i escriure», va dir, «perquè sóc la primera noia del poble que s’alfabetitza».
A poc mesos de graduar-se, a l’autopista Kabul-Herat, 15 estudiants de la nostra universitat que estaven de vacances, van ser decapitat pels talibans. No podem acceptar el nou sistema perquè durant vint anys, la societat afganesa ha viscut la consciència del coneixement i de l’escola i ara, és inacceptable que no sigui així I que les dones no puguin anar a escola o a la universitat i participar en activitats socials. Als joves d’avui no els agrada tenir barbes llargues o vestir com els talibans. Els pares no volen enviar els seus fills a les escoles perquè hauran d’aprendre extremisme religiós en comptes de les lliçons de societat humana. Signes de foscor i símptomes d’asfíxia.
Quan ens vam adonar que aquesta foscor s’estava estenent, vam haver d’emigrar perquè no hi podríem viure. Jo era una d’aquelles persones que van haver d’emigrar i realment crec que la immigració és molt difícil. Marxar de casa, del teu poble, deixar els éssers estimats, abraçades familiars i tot el que hem construït al llarg dels anys i dolços records. Però vam haver de posar la vida, l’amor i els somnis a una motxilla i marxar.
No hi ha una única paraula que pugui descriure la situació dels emigrants. Seria un terme feble. Crec que és correcte dir «la migració és dolorosa». És dolorós obrir els ulls al matí i veure que et trobes entre desconeguts. Amb diferents cultures i diferents idiomes.
Però vaig emigrar i em vaig despertar a Espanya, amb una llengua diferent i cares diferents, però la bondat del poble espanyol m’era familiar, la seva empatia i simpatia. No coneixíem la llengua dels altres, però els nostres ulls si la entenien. Les teves mans càlides eren familiars.
Enforteix el meu llenguatge corporal, em sento menys alienada i cada dia faig un pas mes per millorar. Ara, després de sis mesos d’emigrar, visc amb una família amable a l’Ametlla del Vallès. Aquí no hi ha cap trobada amb desconeguts, tothom és molt proper i amable. Aquesta bona actitud em fa sentir més lligada als meus dies feliços i plens, com la vida i la mort del vaixell que s’estavellava mil vegades i tornava a començar. Espero que el meu futur sigui més tranquil i amb menys reptes.
Fereshteh Rafat
Sobre el autor